Quo vadis Farinera? Relat d’una incompetència a Vilamajor -per F. Sarrià

Vaig arribar a aquestes meravelloses contrades fa 16 anys cercant una qualitat de vida que la gran ciutat no m’oferia. Inquiet socialment com era i com sóc, ràpidament em vaig posar en contacte amb l’Entitat de Conservació de Can Vila per oferir-los tota la ajuda que necessitessin. Tenia molt clar que una comunitat avança gràcies a la voluntarietat i la solidaritat dels seus veïns i veïnes.

Acabàvem de ser recepcionats pels ajuntaments de Sant Pere i Sant Antoni de Vilamajor passant a tenir la mateixa consideració legal i moral que els habitants dels nuclis urbans. Darrera hi  havia hagut una enorme feina de la Junta de Propietaris de la qual tots els veïns i veïnes estàvem orgullosos. Érem moments de felicitat i goig.

Però érem conscients que la recepció no significava la finalització dels nostres problemes. Cert era que havíem avançat molt però encara ens restava un llarg camí. Partint de l’experiència anterior, hom era conscient que la col·lectivitat té més força que la individualitat per això varem decidir crear l’associació de veïns i veïnes de Can Vila, anomenada genèricament com a La Pinya ( el nom reflecteix clarament el sentiment d’unió que hi havia).

Els objectius clars i concloents eren la solució dels serrells que havien restat dins del tinter i que amb la recepció no s’havien solucionat. Un sobresortia per sobre dels altres: la sortida de vehicles i vianants de Can Vila.

Tot veí i veïna de Can Vila, de Can Ram i de Vallserena té molt clar quin seria el millor regal que podrien portar els Reis Mags a les tres urbanitzacions: arranjar el camí de La Farinera. Per a tots els lectors que no sàpiguen de la problemàtica existent en referència a dit camí, els hi faré cinc cèntims. Les tres urbanitzacions tenien el seu accés a través del camí de La Farinera, un camí estret amb un efecte túnel que encara magnificava més l’estretor, amb revolts sense peraltar i amb una escassa visibilitat. Per aquí hi passaven cada dia centenars de vehicles i desenes de vianants. Un paradigma de sinistralitat. El lloc perfecte per patir un accident.

La Pinya tenia clar que calia fer les gestions oportunes per arranjar el camí i fer-lo més accessible pels vehicles i vianants. Varem tenir reunions amb l’ajuntament de Sant Antoni (era competència seva) demanant solucions i accions, les quals es veien recolzades per les assemblees de socis i sòcies. En dites assemblees, a les quals assistien els alcaldes dels dos municipis, els canvilatans i canvilatanes manifestaven al batlle de la necessitat de solucionar el problema. Aquest sempre contestava de la mateixa forma: prenc nota i intentarem trobar una solució. Una resposta que s’ha repetit anys darrera any. I ja en portem 16!!!!!!

No fou fins l’arribada de Josep Maria Llesuy al capdavant del consistori vilamajorenc que es va trobar una solució: Sant Pere obria una ruta alternativa pel camí de Can Tona Donàvem més volta, fèiem més quilòmetres però teníem una alternativa, essencial en cas d’emergència. La resposta de Sant Antoni no es va fer esperar: prohibir el pas de camions amb destinació a Can Vila pel seu nucli i eliminar la vorera de vianants. El senyor Tella posava pals a les rodes. El senyor Tella no tenia en consideració que una part de Can Vila forma part de Sant Antoni. El senyor Tella tornava a incomplir les seves promeses electoral, una vegada més.

Els vilamajorins i vilamajorines que vivim a Can Vila sabem quina és la solució però també sabem quins són les problemàtiques i entrebancs. La solució passa per eixamplar (un parell o tres de metres) el camí de La Farinera. La desgràcia és que hom sap qui és el propietari del terreny que hauria de donar aquest metres. Vet aquí quin és l’entrebanc.

Entenc que el pas de milers de vehicles (cada cop som més) molesta enormement als residents del nucli urbà, per això cal cercar una solució consensuada. Sóc conscient que l’equip de govern del senyor Tella ha fet els deures i en l’avantprojecte del POUM es contempla una sortida que evita el pas pel nucli urbà però es tracta d’un projecte a llarg termini (15 o 20 anys).

Jo, personalment, estic disposat a assumir aquest temps per què entenc que es tracta de la solució més lògica i coherent. Però crec necessari que es portin a terme actuacions que millorin les condicions actuals. Crec que s’hauria de millorar l’accessibilitat mitjançant l’eixamplament (encara que sigui provisional) del camí i , molt especialment, crear una via per a vianants, una vorera ampla que permeti anar caminant fins al nucli, una vorera que reduiria el pas de vehicles, una vorera que estrenyés els llaços d’unió entre “els de les urbanitzacions” i ”els del poble”.

Ara que s’ha creat un partit (PUSA) destinat a la defensa dels interessos de les urbanitzacions enfront de la fagocitat del nucli urbà, demanaria als seus representants que posessin fil a l’agulla i que inserissin al seu programa una solució al problema.

Atentament

Ferran Sarrià