Memòries de les Pungoles 2ª part.

El web amic, Les Pungoles opina i viu segueix fent un recull d’ aquells records que els veïns de la urbanització de les Pungoles van viure quan van arribar a la urbanització. Aquí teniu la segona part.

Memòries de les Pungoles Cap.2: De Barcelona a una casa pungolera

Durant els primers anys de la dècada dels 60 el Sr. Vendrell va ser el promotor de la urbanització inicial de Les Pungoles, amb qui els primers compradors van tractar per edificar les primeres cases pungoleres. Com moltes altres abans que van anar arribant entre els 60 i els 70, la nostra familia va posar els peus a Les Pungoles a principis dels 80, quan els hàbits socials i les tendències familiars, eren quelcom diferent a les anteriors i a les actuals. Les Pungoles, com ja sabeu, és un de tants nuclis recidencials que tenen el seu orígen i desenvolupament per l’arribada de la gent de l’àrea metropolitana de Barcelona que volien fugir, els divendres al vespre, del formigó de les grans ciutats per endinsar-se i respirar el verd i l’entorn rural i la muntanya, sense tenir que fer molts quilòmetres amb els vehicles de la época. Aquestes mateixes intencions van tenir els pares un parell de dècades després dels primers pungoleros. I així doncs amb 5 anyets d’edat (ara m’apropo perillosament als 40) i després de moltes voltes per diferentes entorns en un radi de 50 Km de Barcelona, es van encisar i decantar pel conjunt residencial i l’entorn de Les Pungoles.

Lógicament, per poder arribar a la urbanització i descobrir-la, aquests futurs propietaris pungoleros havíen de tenir un vehicle propi, i certa informació privilegiada o bé molta sort per saber trobar per primera vegada els carrers pungoleros. En el cas de la nostra família, el descobriment de Les Pungoles va tenir el seu orígen gràcies a la informació d’una de les primeres famílies pungoleres (La Sra. Cañas), clienta habitual del meu pare a una oficina del barri de la Guineueta de Barcelona.

Per altra banda, la família Domingo, els anteriors propietaris de la nostra llar pungolera, van ser d’aquells pioners originals, que van adquirir dos terrenys al primer promotor (Sr. Vendrell) on van fer-se edificar una casa d’una sola planta en forma de “L”, amb les façanes blanques acabades amb pedra nicorella (fesonomia constructiva molt habitual a Les Pungoles d’aquells inicis), i jardins amb pins i cedres envoltats de gespa.  Les seves “pujades” amb els fills, com la de la majoria de famílies pungoleres durant aquells primers anys, eren de cap de setmana, pujant divendres vespre i baixant a Barcelona diumenge al tard. Amb el temps, es van veure obligats a ampliar la casa per guanyar espai, edificant un segón pis i un garatge.

Al pasar els anys, i per evolució natural, aquests mateixos fills per qui els pares ho fan tot i tot ho arrisquen, solen ser també decisius alhora de deixar de “pujar” (sempre s’en diu pujar pel fet de anar de Barcelona a la muntanya) a Les Pungoles. Els fills dels Domingo ja no prioritzaven gaudir els dissabtes i diumenges a la casa pungolera, i així als pares la casa se’ls va fer gran i difícil de mantindre. L’opció plausible i rendible era vendre la seva estimada casa al costadet del Montseny.

D’aquesta manera, provinents de l’àrea metropolitana de Barcelona, la nostra família es va convertir en pungolera amb una casa pels caps de setmana envoltada de bosc, on fugir de les rutines accelerades de la ciutat. De forma inherent els pares complien el somni de ser propietaris d’una caseta amb jardí, on els fills poguessin gaudir de la natura, no excessivament lluny de la ciutat, i des d’on, potser més endevant, anar a treballar i a l’escola de dilluns a divendres.